2013-14

La temporada 2013-14, la del tricampeonat d'Europa, va arribar, com cada any, amb canvis en la plantilla. Canviaven els dos bases, amb el belga Sam Van Rossom i el nord-americà Oliver Lafayette ocupant les posicions de Markovic i San Miguel. En el lloc d'escorta, Rafa Martínez i Pau Ribas es mantenien, i en el lloc d’aler, dos incorporacions, el veterà centrafricà Romain Sato i l'emergent serbiVladimir Lucic.

En el joc interior, als Justin Doellman, Serhiy Lishchuk i Bojan Dubljevic, s'unien dos peces nacionals, l'ala pivot granadí Pablo Aguilar, i el pivot de Gandia,Juanjo Triguero, que tornava a la seua casa després de molts anys jugant per tota Espanya. Al capdavant de la nau, per tercera campanya, Velimir Perasovic, flanquejat per Chechu Mulero i pel nouvingut Juanjo Rojo.

Ja des de la pretemporada es va endevinar un bloc sòlid, que començarà des del principi de la temporada pugnant amb el mateix Real Madrid per la primera posició de la Lliga Regular. Els problemes físics d'Aguilar, Lishchuk i Lucic van provocar l'arribada, primer del pivot Oleksiy Pecherov, i després del carismàticLubos Barton, que ajudaria durant un parell de mesos a l'equip.

La primera gran cita va arribar a Màlaga, la Copa del Rei. El quarts de final, un os dur, el Laboral Kutxa, amb un Pleiss que va dominar la pintura fins a la irrupció de Lishchuk. L'ucraïnès va forçar per a arribar a la cita, va canviar el partit però es va tornar a lesionar en el seu sobreesforç. El seu camí ho va aprofitar l'equip per a remuntar i guanyar amb un tir lliure de Rafa Martínez. Ja en semis, sense el tractor, el Barça va ser superior i apeó als taronja de la seua primera final.

És la temporada dels rècords, la de les victòries consecutives en la Lliga Endesa amb 12, la de les victòries totals en la Lliga Endesa amb res menys que 30!! I amb una històrica segona posició en la Lliga Regular. Partits memorables, amb la Fonteta omple fins als topalls superant amb assiduïtat els 8.000 espectadors, i amb l'equip i l'afició en una perfecta comunió. La baixa de Lishchuk va ser coberta per Ksystof Lavrinovic fins al Playoff, demostrant una qualitat humana i esportiva a l'altura.

La millor guinda arribaria a Europa. Després d'una complicada primera fase i un Last32 de molt nivell al costat de Unics Kazan, Valencia Basket afrontava les eliminatòries pel títol amb l'avantatge de camp en contra en totes les seues fases. Per a començar, el Khimki, el botxí de 2012 i amb factor camp en contra. Una anada meravellosa va permetre viatjar fins a Moscou amb +16. Valencia Basket es va agarrar al seu avantatge i una cistella de Pau Ribas des de 5 metres va segellar la passada.

En quarts esperava Alba Berlín, i una Fonteta encesa va sentenciar la passada amb una exhibició fallera en ple 19 de març, la volta va ser un deliciós tràmit en l'O2. En semifinals esperava el sorprenent equip rus del Nizhny, un rival dur en la Fonteta però que va clavar el seu genoll en la tornada russa. En la final, comptes pendents amb el Unics Kazan, al que Valencia Basket va derrotar en els dos envits gràcies a un bloc superb i a la figura d'un Justin Doellman estel·lar.

El tricampionat estava a València, i quedava gestionar la prèvia del PlayOff. Valencia Basket no va afluixar la marxa, i el seu millor jugador, Justin Doellman, va ser triat al costat del superb Romain Sato dins del quintet ideal de la Lliga Endesa. El nord-americà Justin Doellman, a més, seria acreditat com a MVP de la competició. Totes aquestes fites,mai abans aconseguits, ja formen part de la història del club.

Va arribar el PlayOff, ja amb Lishchuk de tornada, i esperava una de les revelacions, el Cajasol de Aito. Valencia Basket va solucionar el primer xoc en la Fonteta, però els sevillans van ser millors en Sant Pablo, i l'eliminatòria va tornar a València, on en un ajustat xoc, Valencia Basket va confirmar la passada a semifinals, esperava el Barça de Xavi Pascual i Navarro.

Es plantejava una semifinal competida, però ningú podia arribar a imaginar el guió dels esdeveniments. El Barça va colpejar per dues vegades en la Fonteta, la primera, amb solvència, la segona, al límit en una canastra de Tomic. La sèrie es traslladava al Palau, on els catalans tenien fins a dues boles de partit. Valencia Basket, lluny d'acovardir-se, van demostrar orgull i es van portar els dos xocs. Així, després de quatre xocs, 2-2 i el cinquè definitiu en la Fonteta. Un duel igualat des del salt inicial, i que només una genialitat de Marcelinho Huertas sobre la botzina, va fer caure del costat blaugrana. De la forma més amarga i orgullosa, Valencia Basket finalitzava la temporada entre llàgrimes d'una possible passada a la final, i amb les graderies, abarrotades, trencant a aplaudir als seus jugadors.